“Avui és un gran dia. El viatge espacial més llarg de la història, triplicant l’últim pel que fa a llargària. Thomas Zhierkov, únic astronauta en la nau, intentarà l’impossible: col·locar-se en l’òrbita de l’Alfa Centaurus, l’estrella més propera al Sistema Solar, però separada per uns 37 bilions de quilòmetres, uns 4,2 anys llum, distància que Thomas Zhierkov recorrerà a una velocitat d’unes 0,8 vegades la velocitat de la llum. Es calcula que Zhierkov tornarà al nostre planeta d’aquí a aproximadament 11 anys; sense cap mena de dubte és un viatge que marcarà un abans i un després en el món de l’astronomia, un viatge arriscat i…”.
En Max va apagar el televisor. Estava enrabiat: feia anys que estudiava i s’entrenava per ser ell l’home que havia de fer aquell viatge. Anys i anys de dedicació, i al final havien escollit aquell rus, aquell amic seu de la infància. Potser això era el que li feia més ràbia. En aquells moments recordava quan duien coets de joguina a classe per jugar-hi, o quan en Thomas es quedava a casa seva per veure els estels amb el telescopi nou de trinca que li havien portat els reis.//Va ser ell qui el va enganxar en el món dels planetes, de les estrelles i els forats negres. La fal·lera per aquell món els va durar al llarg de l’adolescència i la joventut, i va ser en Thomas qui, feia uns 11 anys, li va proposar anar a presentar-se a unes proves que realitzava la NASA. Tots dos van ser acceptats, i van progressar tant que la direcció va decidir que volien que un dels dos fos l’únic astronauta de l’Operació Centaurus, però al final es van acabar inclinant per en Thomas. En fi…
12 anys i 3 mesos més tard, en Max Wallace estava mirant per televisió com en Thomas Zhierkov tornava a ser el protagonista del progrés de l’ésser humà. Tots els mitjans de comunicació estaven presents al seu aterratge, fanàtics amb banderes russes, familiars i amics exultants d’alegria… Tot estava preparat, per al primer aterratge en descens vertical després d’un viatge interestel·lar, ja que en Thomas no es limitaria a treure el paracaigudes i que la càpsula caigués en un lloc determinat, sinó que gràcies a les noves tecnologies podria aparcar la seva nau, fet que faria encara més heroica la seva gesta.
L’aterratge va transcórrer amb normalitat.. Llàgrimes d’emoció quan Zhierkov va sortir de la nau. I un crit de sorpresa a casa d’en Max Wallace, que es va aixecar del seu sofà i va sortir al carrer corrents.
Tenia la sort d’haver-se comprat un habitatge a prop de la central de la NASA, i així evitar llargs desplaçaments diaris. Va entrar a la sala on Zhierkov comentava les dificultats del viatge amb els seus caps, perquè l’últim any havien perdut el contacte per una avaria de la nau que en Thomas no havia aconseguit arreglar fins al seu retorn a la Terra. -Potser sí, no ho sé segur. El que és veritat és el que us acabo de dir. A uns 300 milions de quilòmetres de l’Alfa Centaurus , vaig descobrir-hi un petit planeta.
El seu color blau em va impactar; era massa semblant a la Terra, i per això vaig decidir aterrar-hi. M’esperava veure-hi alguna cosa que em deixés totalment bocabadat, però va passar l’impensable. Es tractava d’una espècie de germana bessona del nostre planeta, amb aigua potable i una atmosfera una mica contaminada i massa carregada de diòxid de carboni, però molt semblant a la de la Terra. Els habitants eren com nosaltres, l’únic que tenien els sentits de l’olfacte i la vista més desenvolupats, i alguns tenien els ulls grocs, fet que encara trobo inexplicable. Em va sobtar que el cel es veia de color vermell. Què creieu que hi passa?
-El nostre cel és blau perquè els gasos de la nostra atmosfera capten una part de
l’ona curta de la llum i la difonen, fent que el veiem d’aquest color. Hi deu haver, en aquell petit planeta, algun component en l’atmosfera que faci que el vegis d’un color rogenc, potser amoníac o alguna substància semblant.
Segurament aquest component influeix en el color dels ulls, ja que els habitants d’aquest planeta hauran desenvolupat una coroides més resistent – va dir el doctor Müller.
-Bé, en tot cas, quan analitzin totes les mostres que he portat, ja ho esbrinarem –va afegir Zhierkov, amb un to que suggeria ganes de canviar de tema.
-Com és que has envellit tant, si ara només tens uns quaranta-un anys? Per la fatiga del viatge, la manca de temps i de mitjans per cuidar-te estèticament…- va observar el cap de l’operació, Charles Clinton.
-És més, fins i tot pensàvem que et veuríem molt més jove- va afegir l’ajudant del doctor Müller -. Us sabeu la història dels dos germans bessons que va emprar Einstein per explicar la Teoria de la Relativitat? Vam calcular que tindries un aspecte de 34 anys, ja que estar en una major velocitat el temps t’hauria transcorregut més lent que a nosaltres!
-Thomas, estàs segur que no vas consumir en aquell planeta alguna substància estranya?– va preguntar en Max Wallace.
-N’estic segur. ¿Això vol dir que hem trobat per fi l’experiment que demostra que la Teoria de la Relativitat no és correcta?- es va interessar Zhierkov.
-No, no pot ser això. El que haurà passat és que per a ell el període de temps haurà estat més curt que per a nosaltres, però sotmetre una persona a aquestes acceleracions el pot haver fet envellir – va aclarir el doctor Müller.
-Que bé! – va dir irònicament Zhierkov. Es notava que estava un pèl amoïnat –. Per cert, si he envellit tant, quan parlarem de la meva jubilació? A partir d’ara podré dedicar-me a passar-m’ho bé amb el meu millor amic, en Max Wallace, a qui tant he trobat a faltar aquests darrers anys.
Tots dos amics es miraren i somrigueren, com sempre ho havien fet, amb sincronitzada complicitat.